dijous, 26 de febrer del 2009

LA CRISI DELS GRANS PARADIGMES I L’ESMICOLAMENT DE LA HISTÒRIA

1- Des de la historiografia del segle XIX s’ha creat un debat entorn el concepte d’història. Leopold Von Ranke, historicista alemany del segle XIX, va insistir que la història era una disciplina acadèmica, independent de les altres disciplines, caracteritzada per un mètode crític de les fonts, a través del mètode hermenèutic, com a punt de partida de la reconstrucció històrica. Segons Ranke, l’objectiu de la història era descobrir la veritat d’acord amb uns principis i lleis. A partir d’aquest moment, s’obrirà un debat amb l’objectiu de definir què és ciència i quin paper juga la història dins d’aquest context.
Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat: quan s’estudia un fet històric, els historiadors tendeixen a interpretar a partit d’una teoria. Aquestes hipòtesis són proposicions, independentment de si són verdaderes o falses, amb la finalitat de deduir i conèixer un fet del passat. Pels positivistes no s’ha d’interpretar sinó que s’ha d’ordenar la informació documental per entendre els fets a través de l’experiència i coneixement empíric. Refusen la teoria i es centren en un mètode inductiu per la creació de lleis generals. Pels positivistes és important la narració i la formació d’hipòtesis. En canvi, per Popper hi ha d’haver un cert nivell d’interpretació teòric dels fets a través de la verificació, tot i que l’ historiador sempre tendirà a interpretar i donar diferents punts de vista. Popper serà el que proposarà un nou mètode d’anàlisis a través del mètode hipotètic-deductiu. A partir del segle XX hi haurà un nou rumb del treball científic. Les hipòtesis permeten, a través d’un mètode deductiu, organitzar les dades per forma lleis, models i teories. Els ’70 apareix el gir lingüístic, vessant filosòfica, que es concentra en l’anàlisis dels discursos de les diferents èpoques i els diferents afectes que van tenir a la història. Aquesta moviment trenca amb el discurs positivista. Foucault trenca les síntesis globals, és a dir, la història total de Pierre Vilar, per un món fragmentat on cada element evoluciona de diferent forma, per això s’ha d’estudiar cada context.
Es parla d’operatives perquè una hipòtesi mai serà completa ja que sempre són canviants, no són definitives. Les hipòtesis s’adapten segons les noves recerques i qüestions dels fets. La historiografia del XX va plantejar la necessitat de teories del procés ja que el món és canviant i innovador. Per això no es pot tancar en una realitat única sinó que és molt més complexa.
Un altre dels elements rellevants de com fer història és la forma d’expressar-la. La vella tradició utilitzava una narració-novel·lesca, no científica. En canvi, la nova història vol una narració relacionada amb els fets, estructures i cicles. Pel gir lingüístic de la dècade dels ’70, el llenguatge és l’única eina per aproximar-se al coneixement. Apareixerà un mètode operatiu lògic-epistemològic per a cada període de la història que permeti validar la teoria.
Per últim, els positivistes intentaven explicar el passat a partir de les restes materials i documentals que la història havia conservat, encara que no era suficient per reconstruir aquest passat. Però el segle XX, amb el post-modernisme, apareix la concepció d’obertura de nous camps d’estudi. Això significa que s’estudia nous temes com la cultura, les mentalitats…la majoria d’ells poc tractats. La diversitat de disciplines també es complementaran pel camp de l’estudi. Així doncs, hi haurà noves preferències, no només de l’estudi del passat.


2- Karl Popper va introduir en els seus treballs la prova de la falsació. Segons aquesta, tot objecte científic podrà estar sotmès a una comparació, és a dir, cal refutar teories per poder arribar a un coneixement més fiable tot i que és impossible arribar a una veritat absoluta. La veracitat d’un objecte o anunciat, per Popper, no és possible ja que només es pot plantejar hipòtesis i proporcionar diferents punts de vista.
La historiografia introduirà noves visions d’estudi de la història com el món dels valors, comportaments, significacions, representació de la gent, mentalitats, cultura…es passa d’un saber de grans conceptes per un de petites dimensions i d’un paper actiu dels actors socials. La funció social del historiador és recopilar i agrupar els fets del passat. Necessitem conèixer el nostre passat com a memòria col·lectiva per poder entendre el present des d’aquesta consciència col·lectiva. Si és cert que la veritat és absolutament necessària per conèixer els fets del passat, persisteix una necessitat per reconstruir la vida i els fets però també és cert que arribar a una veritat absoluta és impossible. Els elements que impedeixen aquest saber són diversos. Per una banda, el historiador, per molt que vulgui estudiar un fet des d’un punt de vista objectiu i neutral no podrà. També s’ha de tenir present que les fonts poden ser manipulades i/o interpretades des de molts punts de vista. Uns historiadors poden estudiar un mateix fet o objecte utilitzant diferents mètodes de forma correcta i arribant a conclusions diferents.
El primer paràgraf del text manifesta que hi ha diferències entre els conceptes d’objectivitat i d’imparcialitat. El primer cas és aquell que busca la veritat tal com va succeí, en canvi el segon concepte significa que no afavoreix a cap qüestió o fet. Per molt que vulguem ser parcials és impossible perquè sempre tendirem a donar la nostra opinió, tant per les nostres perspectives polítiques com per la nostra identitat. És cert que no s’hauria de barrejar la política, però els fets i qüestions polítiques sempre envolten la història. És difícil deslliurar-se d’aquest fet. També entra en joc les nocions nacionals, és a dir, la identitat nacional del historiador. Si és així, s’entra en un punt de vista subjectiu. Però crec que és un fet inevitable ser objectius ja que sempre tendim esquivar aquesta qüestió sense èxit.